Vallirana any 2012. Al
voltant d’aquesta petita localitat del Baix Llobregat iniciem una aventura per
la història de la calç i la producció de ciments a Catalunya. A més, iniciem
aquest viatge tal com l’he fet jo mateix, sense seguir una cronologia històrica
des de la primera fàbrica, sinó estirant d’un fil, que com les agulles del
ciment, consoliden una xarxa d’activitat que ens portarà, a poc a poc, de punta
a punta, arreu de tota Catalunya.
Així doncs, la primera
parada és tot just abans dels revolts de la N-340 al seu pas per Vallirana, una
rotonda ens indica el polígon industrial de Can Prunera, presidit per dos cilindres descomunals de formigó i una gàbia buida quadrada.
Aquests elements tenen
tota la pinta de ser una sitja de ciment i la torre de ciclons d’una cimentera,
i efectivament, són les restes de la fàbrica que la Compañía Catalana de
Cementos Portland, S.A. va tenir a Vallirana des del 1962 fins al 1985. Aquest era el seu aspecte al 1974:
Aquesta imatge surt publicada a l'excel·lent article d'en Francesc Ollé Dorca "El treball de la pedra a Vallirana" publicat a Materials del Baix Llobregat, 16.2010(61-69) un magnífic recorregut per la història de la calç, el guix i el ciment de la seva Vallirana natal.
Aquesta propera imatge ens la dona Google Earth amb edificis en 3D i és una bona referència per fer-nos una idea de com està en l'actualitat(2012).
Aquesta propera imatge ens la dona Google Earth amb edificis en 3D i és una bona referència per fer-nos una idea de com està en l'actualitat(2012).
Així podem veure com La Catalana s’imposa al
paisatge amb un amfiteatre de talussos calcaris de fons i algunes restes de les
antigues instal•lacions per la faldilla de la muntanya entre el Serral del Suro a l'esquerra i Can Prunera, a la dreta, ara per ara enderrocades.
Les restes de la fàbrica es limiten a dos grans cilindres de formigó i l'estructura de la torre de ciclons, travessada pel calaix d'un muntacàrregues.
L'entorn més proper, on es trobava el forn, resta en avançada fase de desconstrucció i ja no es possible distingir cap detall de la disposició de la fabricació. Així que des de l'exterior només veurem les dues sitges i la torre despullada.
deixant al descobert un conjunt de ferros, formigó i buits, testimoni de tubs i maquinària arrencada de la història d'aquesta cimentera. Tal com cita l'article d'en Francesc Ollé: "La propietat de la fàbrica va canviar i va passar a ser-ne titular l'empresa RUMASA l'any 1982. Just en aquell moment aquesta empresa va ser expropiada, com les altres propietats del holding de José M. Ruiz Mateos, per l'aleshores nou govern socialista, amb el consegüent canvi de propietari i de direcció. Van ser els fabricants catalans de ciment els que, units, la van comprar a l'Estat. Però el motiu de la compra no va ser per reactivar-la sinó per tancar-la i així potenciar les altres."
Aquesta és la noticia de la compra al diari El Pais del 21 de desembre de 1983
Remenant informació sobre aquesta fàbrica, que resta en un oblit més aviat obscur i relativament modern d’expropiacions estatals i pactes comercials, he anat trobant tot un seguit de documents, no de La Catalana mateixa, sinó sobre la història dels seus múltiples veïns i competidors.
Un fil tan llarg que val la pena tocar lleugerament, per veure com des de l’activitat primigènia dels forns de calç s’arriba a crear un imperi absorbit per grans empreses i despres per multinacionals. Fins i tot, aquesta història de comprar un monstre d'aquest tipus per tancar-lo torna a repetir-se al 2013 no gaire lluny de Vallirana, a la veina fàbrica SANSON de Sant Feliu de Llobregat.
Remenant informació sobre aquesta fàbrica, que resta en un oblit més aviat obscur i relativament modern d’expropiacions estatals i pactes comercials, he anat trobant tot un seguit de documents, no de La Catalana mateixa, sinó sobre la història dels seus múltiples veïns i competidors.
Un fil tan llarg que val la pena tocar lleugerament, per veure com des de l’activitat primigènia dels forns de calç s’arriba a crear un imperi absorbit per grans empreses i despres per multinacionals. Fins i tot, aquesta història de comprar un monstre d'aquest tipus per tancar-lo torna a repetir-se al 2013 no gaire lluny de Vallirana, a la veina fàbrica SANSON de Sant Feliu de Llobregat.
I encara no estem parlant de les grans pedreres que existeixen en l'actualitat, que com podeu comprobar, al menys fins als anys 50 eren horts i boscos:
sinó per exemple, de petites fábriques de ciment com la de Ciments Manau, la fàbrica de ciment de El Racó i de pedreres acompanyades dels corresponents forns escampades per tota la Vall d'Arús o petites joies com la pedrera de "marbre" de Cal Becó, molt similar al "marbre" de Molins de Rei.
També podeu observar tot un allau d'emplaçaments amb topónims molt interessants, que han esdevingut indrets amb història minera, com la guixera de Can Bogunyà i el seu fantàstic forn, o a les mines de Can de Ros amb les seves mineralitzacions de Plom i Zenc que afloren també a l'altra banda de la muntanya, a les mines de l'Alzina a Begues, essent de la mateixa utitat geológica de la Vilella Baixa, on pertany també el conjunt miner de les mines de Pontons.
Com veieu, Vallirana pot ser petita, però és un fantàstic punt de partida i un excel·lent fil conductor que en un no res ens ha creat una xarxa de vincles que a mida que estiguin enllestits aniré enllaçant per portar-nos de viatge per una bona part del nostre patrimoni miner:
Visita: Juliol 2012
sinó per exemple, de petites fábriques de ciment com la de Ciments Manau, la fàbrica de ciment de El Racó i de pedreres acompanyades dels corresponents forns escampades per tota la Vall d'Arús o petites joies com la pedrera de "marbre" de Cal Becó, molt similar al "marbre" de Molins de Rei.
També podeu observar tot un allau d'emplaçaments amb topónims molt interessants, que han esdevingut indrets amb història minera, com la guixera de Can Bogunyà i el seu fantàstic forn, o a les mines de Can de Ros amb les seves mineralitzacions de Plom i Zenc que afloren també a l'altra banda de la muntanya, a les mines de l'Alzina a Begues, essent de la mateixa utitat geológica de la Vilella Baixa, on pertany també el conjunt miner de les mines de Pontons.
Com veieu, Vallirana pot ser petita, però és un fantàstic punt de partida i un excel·lent fil conductor que en un no res ens ha creat una xarxa de vincles que a mida que estiguin enllestits aniré enllaçant per portar-nos de viatge per una bona part del nostre patrimoni miner:
Visita: Juliol 2012
Publicat: Juny 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada